I diuen que els somnis s’escapen
per escletxes de pena i ciment
que no saben si són cadenes
que lliguen també a l’altra gent.

I malgrat tot les claus del cel
traspassen els murs del sostre
traspassen els cors ferits
que ja no hi veuen monstres.

A la plaça, els coloms parrupejaven i s’alimentaven al voltant d’en Joan Pere amb el pinso que els llençava com un aspersor. No parava quiet, i començava a esverar la seva mare, l’Aurora, mentre que la seva germana, la Cinta, l’animava amb paraules mal articulades perquè accelerés el ritme dels seus giravolts:

––Bavo, Joan Peda, zagueis zagueis!

Al cap de poca estona, coloms vinguts d’arreu es van afegir als que en Joan Pere alimentava i se li acostaven com les rates al flautista de Hamelin. La Cinta, malgrat l’eufòria, deixà d’incitar el seu germà, empesa pel fàstic de veure tants coloms arreplegats, i s’agafà ben fort de bracet de la seva mare, la qual, desesperada, amenaçava inútilment en Joan Pere perquè deixés d’una vegada de tirar pinso als coloms:

––Em fas patid, Joan Peda! Atuda’t! Atuda’t!

Però el seu fill no s’aturava i cridava amb aparent incoherència:

––Mamà, mamà, i la llet se li acabà! Mamà, mamà!

L’Aurora s’adonà que uns adolescents que passaven per la plaça feien befa del seu fill i sentí una tristesa fonda. No era la primera vegada que la gent que en deien normal es burlaven d’ella i dels seus fills, però mai s’hi acabava d’acostumar. De sobte, en Joan Pere s’aturà i es tapà la cara amb les mans. Aleshores proferí aquell crit esgarrifós i tancat, durant un marge de cinc interminables segons, que trencà el cor de l’Aurora de tal manera que les burles de l’altre gent, en comparació, només li feien petites esquinçades. I aquesta gent, quan escoltaven aquell crit, callaven de cop i marxaven. Era precisament en aquest punt que l’Aurora s’armava de força i podia controlar el seu fill. Sense deixar anar la Cinta, obrint-se camí entre els coloms, s’acostà al seu fill i li acaricià el clatell amb compte, tot dient-li:

––Calma, Joan Peda. La mamà i la Txinta t’estimen.

Havien d’anar cap a l’estació de tren, però l’Aurora volia allargar la reunió amb els seus fills tanta estona com li fos possible; no li agradava que, quan se sentia feliç, el temps se li escurcés cruelment. Farien, doncs, un últim volt cap al riu. En una botigueta de carrer van comprar castanyes crues i mentre vorejaven el riu cruspint-se-les amb un ambient tranquil i agradós, l’Aurora pensava en el seu difunt marit, en Carles, qui mai va acceptar que el veiés com una persona de les que en deien normal.

––Tots som, d’una manera o altra, estimada Aurora, éssers excepcionals.

Camí de l’estació de tren, l’Aurora recordava aquella primera trobada amb en Carles a l’ambulància. El personal sanitari la tractava amb l’afecte que la seva madrastra no li havia dispensat mai. “Resisteix, maca, te’n sortiràs d’aquesta”, van ser les primeres paraules que sentí a cau d’orella provenint d’aquella veu calmada i greu que li resultaria feliçment familiar durant anys, sempre serena i reconfortant. Es relaxà amb la veu de qui seria el seu home i les greus ferides que s’havia fet en voler tallar-se les venes, malgrat la sang abundant que havia perdut, a penes li feien mal. En Carles col·laborava amb els infermers de la Creu Roja i era treballador social per ajudar persones amb disminució psíquica. Des d’aquell dramàtic dia va néixer un lligam entre ells que aniria creixent amb els anys i forjaria una bonica història d’amor; una història d’amor poc habitual, almenys des de l’òptica de molta d’aquella gent que en deien normal. No poques vegades havien ferit l’Aurora amb comentaris i burles que, en els casos que en Carles se n’assabentava en treia importància i aconseguia que l’Aurora perdés els complexes. Però què havia vist un home amable i intel·ligent com el seu en una persona amb tantes limitacions com ella? L’Aurora s’ho havia demanat mil i una vegades, i quan li havia preguntat al seu marit, ell responia solemnement: “A tu, Aurora. T’he vist a tu. Què més necessites que vegi per estimar-te?”.

––Si ni tan sods padlo bé, Cadles.

––Jo sóc daltònic. Quan ens vam conèixer, on treballava? A la Creu Verda perquè la creu no la veia de color vermell? I què, cel meu? Les nostres imperfeccions ens fan tan humans com les nostres virtuts.

La vida havia donat a l’Aurora el seu príncep blau, o el seu príncep daltònic, i el regal meravellós que van ser els seus dos fills. Però ella, malgrat la felicitat indubtable que li causà portar al món aquells dos fruits de l’amor, se sentí durant un temps prolongat culpable pel fet de no haver donat al seu marit dos fills intel·ligents com ell, dos fills que no fossin discriminats o ensarronats per les seves limitacions; que fossin tractats amb naturalitat com dues persones més d’aquelles que en deien normals. Però van heretar les seves discapacitats, i a sobre en un grau més marcat que el seu. Així i tot també eren la viva imatge del seu pare, els seus ulls grans i dolços, amb pestanyes llargues i molt fosques, i alts com un sant Pau. L’Aurora sentia que havia castigat en Carles i va ser la seva única angoixa al llarg dels anys.

Fins que en Carles emmalaltí. Malgrat l’esforç mental i espiritual, el seu deteriorament físic fou ràpid. En Joan Pere i la Cinta encara eren menuts. En Carles els estimava i s’havia cuidat prou bé que rebessin una educació especial que els espavilés per fer front a les dificultats de la vida, però no trigà de veure’s impedit de seguir fer-se’n càrrec. Esmerçà tots els seus últims esforços a preparar l’Aurora pel futur no mancat de crueltat reservat als qui no s’adapten a les exigències del món competitiu de la gent que en deien normal. La tristesa d’en Carles no era, com per l’Aurora, la discapacitat dels seus fills, sinó la manca de tacte quotidiana d’una societat que ell considerava egoista. I ell aviat no hi seria per protegir-ne la dona i els fills. En Carles va patir dolors intensos abans de morir, i en les hores finals delirava sovint, la qual cosa desesperava l’Aurora. Però les últimes alenades de vida les va poder gaudir al costat d’ella i dels seus dos fills. Ploraven i ell es veia privat de consolar-los. Les últimes forces les consumí adreçant a la seva dona un consell:

––Quan la gent que en diuen normal us atabalin, ignoreu-los, o torneu-vos-hi amb tendresa, com quan anem a dormir i ens desitgem…

L’Aurora creia que el seu home no acabaria la frase, però va fer una pausa i va dir, amb la seva serenitat habitual, les paraules amb les quals expirà:

––Bona nit.

Tot arribant a l’estació de tren, l’Aurora no volia pensar en els constants obstacles que ella i els seus fills es van trobar d’ençà la mort d’en Carles. Ara només l’angoixava haver-se d’acomiadar dels seus fills. L’estació era un d’aquells llocs de congregació de gent que l’Aurora volia i no podia evitar, com els ambulatoris o els mercats. Ella i els seus fills passarien més desapercebuts si en Joan Pere controlés els seus impulsos imprevisibles a causa, creia ella més probable, de la incontinència adolescent que no pas de la seva discapacitat. Ella maldava per controlar-lo però fins que no arribava el senyal del crit no n’era capaç.

L’Aurora sabia què havia de passar d’un moment a l’altre, ja no ho podia posposar més, però ara per ara només hi havia el tràfec de gent propi d’un diumenge tardorenc a boca de nit; sobretot estudiants amb maletes i motxilles que anaven a ciutat per allotjar-s’hi durant la setmana. Els aparcaments de l’estació eren plens de cotxes amb les portes obertes. Apostades, les famílies s’acomiadaven d’alguns estudiants. A en Joan Pere el distreia la visió de les rodetes que arrossegaven algunes maletes i la ranera que feien en el sòl de rajoles virolades de l’estació. Estaven asseguts en un banc de marbre. A la taquilla hi havia cua; a dins, un home prim, amb les galtes xuclades i una berruga al front, visiblement atabalat, es fixava amb menyspreu en el Joan Pere, i l’Aurora ho sabia. Aquell home temia que es produís un escàndol. L’Aurora sabia que aviat s’hi sumarien altres mirades, però no fins que passés el que havia de passar.

I va passar: Dues dones amb bata blanca, semblants a l’hàbit de les monges, però amb el cap al descobert, amb una trossa de cabells trenats per sobre del clatell i una solapa amb forma de pont al pit on hi deia “Residència BN” van entrar a l’estació. Immediatament, en Joan Pere saltà d’alegria i se’ls hi acostà estirant els braços i fent l’avió mentre cridava:

––Volo cap a la gàdbia. Cap a la gàdbia!

––Atuda’t, Joan Peda!

Però ja era massa tard per evitar que la gent que en deien normal ignoressin el seu fill. L’home de la taquilla, clavant un puny a taula, va dir aquella paraula tan dolorosa d’escoltar:

––Subnormal!

I una d’aquelles dues dones, la més baixeta, aixecà una mà plana i recta com si l’hagués dipositada en una paret invisible.

––Prou! ––va dir severament i freda, amb un to mesurat, i en Joan Pere s’aturà de cop, tot desorientat, sense atrevir-se a mirar directament els ulls d’aquella dona. Llavors ocultà el rostre rere les mans i va emetre aquell crit esgarrifós que el convertí en protagonista de l’estació de tren. L’Aurora ja anava a consolar el seu fill quan la dona més baixeta s’interposà entre ella i en Joan Pere.

––Si no podeu controlar aquest subnormal, per què no el cardeu fora d’aquí i el tanqueu en un manicomi?! ––va dir l’home de la taquilla.

La Cinta plorava per l’agressivitat d’aquell home, i l’Aurora es veia a mig camí entre el seu fill i la seva filla. No els podia atendre tots dos. Molta de la gent que hi havia a l’estació s’indignà amb les paraules d’aquell home i alguns dels estudiants s’hi van encarar i li deien maleducat i pocavergonya.

La dona baixeta amb bata blanca agafà sense miraments les mans amb què en Joan Pere amagava els ulls i l’obligà a acompanyar-la cap on era la Cinta, passant de llarg l’Aurora. L’altra dona amb bata blanca, amb una mirada freda de la que manava, capí que havia d’apropiar-se de la Cinta. Aquesta cridava l’Aurora:

––Mada, Mada, no deixis que se m’empogtin, són dolentes!

––Per què ens dius dolentes si sempre t’hem tractat bé? ––va dir la dona que agafava la Cinta com volent convèncer la gent que les mirava. I la Cinta va fer el gest de separar la Cinta d’aquella dona, però l’altra va ser inflexible, tot i que havia parlat calculadorament baixet, de manera que només la sentís l’Aurora:

––No deus voler que em posi de mala llet, oi Aurora?

––No, Assumpsió. Pedò no cubpis els meus fills, sitsplau ––li pregà l’Aurora.

Però en Joan Pere també l’havia escoltat, i cridà:

––Mada llet! Mada llet! No vull mada llet, Mada!

I l’home de la taquilla deia al seu auditori:

––Aquest tio no us acaba la paciència com a mi?

––Ja n’hi ha prou! ––sentencià l’Assumpció­­––. Treu els bitllets que vam comprar ahir, Carme, i marxem tots quatre, que no perdem el tren.

L’Aurora era a punt d’esclafir el plor i l’Assumpció va afanyar-se a sortir cap a les vies del tren, però no sense advertir-la abans amb veu de filet:

––Queda’t a casa, Aurora, i no muntis l’espectacle de cada nit.

L’Aurora sabia quin era el significat d’aquelles paraules amb un deix d’amenaça, però per tota resposta, va dirigir a l’Assumpció aquelles dues paraules que li havia regalat en Carles:

––Bona nit.

L’home de la taquilla, en tant que es discutia amb una estudiant, deixà anar un sospir i un somriure burleta quan en Joan Pere va sortir de l’estació.

L’Aurora també sortí de l’estació, però per la banda on havia entrat, en la direcció oposada als seus fills. Sentia un buit que la bellesa de les primeres estrelles de la nit, poques, no la confortaven. Va seure en un banc de l’exterior prop d’un parell d’hores, temps en el qual l’estació de tren s’havia omplert i buidat diverses vegades. Els seus fills ja devien haver arribat a la Residència BN, a la ciutat veïna. Però estava segura que encara no dormien. L’Aurora tenia un objectiu clar, un que li feia retenir forces i esperança. Una meta. Era la meta que lluitava per assolir cada dia de la seva vida: veure un últim cop els seus fills, fins i tot quan el personal de la Residència BN havia decidit que l’estació de tren era l’últim lloc del dia on els tenia al seu costat. Doncs no. Havia d’ajudar-los a dormir.

Una ambulància de la Creu Roja s’aturà vora l’Aurora. Sonà una botzina que la cridava i baixà un vidre. Un home amb pèl abundant a la barbeta l’esperava.

––Hola, Aurora. Avui et portaré amb un cop de cotxe cap a la Resi.

––Hola, Carles. Cada dia em dius ed mateix.

––Perquè cada dia estàs igual de guapa.

En Carles havia treballat a la Residència BN. Era un cor noble, l’única persona de la Residència amb qui l’Aurora havia travat una amistat. Li va saber molt de greu que l’acomiadessin, però en realitat era ell qui havia marxat fart de la discriminació que patien els discapacitats que, com en Joan Pere i la Cinta, no pertanyien a famílies econòmicament folgades. Ara era conductor de la Creu Roja, i portava cada nit l’Aurora a la Residència BN, a la ciutat veïna, en un tres i no res, fent sonar les sirenes del vehicle. No només li feia aquest favor, sinó que conservava les claus de la reixa que accedia al pati central de la Residència. Obria i tornava a tancar la porta de la reixa quan l’Aurora ja era a dins, de manera que el personal del centre cada nit es trobava aquella dona al bell mig del pati sense saber com hi accedia. Com que la Residència no disposava de càmares de vigilància, n’hi havia que parlaven de miracle, però alguns menys incrèduls, com l’Assumpció, sospitaven qui l’ajudava i ja pensaven a canviar el pany. L’Aurora preguntà a en Carles, acomiadant-se:

––Ped què cada nit em fas el favor de podtad-me aquí?

––Perquè al cel, cada nit, hi ha estrelles que esperen que pensi en elles.

––Bona nit, Carles.

––Bona nit, Aurora.

L’Aurora es situà al centre d’un pati amb quatre xiprers, un a cada cantonada, i una font amb l’estàtua d’un angelet amb el cabell rinxolat. Era una font sense aigua i l’Aurora s’hi va arrepenjar, dubtant si els seus fills l’escoltarien abans que el personal de la Residència. Orientà el cap cap a la tercera planta, cap a dues finestres tancades i amb la persiana abaixada que la separaven dels seus fills. Cridà amb tota la força dels seus pulmons:

––Joan Peda! Cinta! La mamà ha vingut a desitjad-vos bona nit!

Repetí aquella frase set vegades, amb la mateixa intensitat, fins que aquelles dues persianes es van començar a alçar. No van ser-ne les úniques. Es van començar a obrir llums a tot l’edifici. Aviat van aparèixer al pati l’Assumpció i altres dones amanides amb la bata d’hàbit de monja.

––Aurora, no t’he dit que et quedessis a casa? ––va dir la dona baixeta amb un to de veu carregat d’odi. I afegí:

––Si segueixes venint cada nit acabarem avisant la policia.

De totes les finestres de la Residència van a començar a sortir caps, entre ells els d’en Joan Pere i la Cinta. L’Aurora s’adreçà un sol cop a l’Assumpció i el seu seguici:

––Saps tan bé com jo que tots aquests joves només dodmen quan jo els dic bona nit.

Els seus fills van saludar-la:

––Hola, Mada.

I l’Assumpció va perdre els estreps:

––M’has acabat la paciència i m’has posat de mala llet! ––cridava mentre es dirigia cap a l’Aurora per empènyer-la fora del pati, però en aquell moment en Joan Pere cridà:

––Vinga, nois, ada!

Aleshores, van sorgir braços de totes les finestres que duien tetabricks oberts i van escampar cap avall el contingut. Rius de llet queien Residència avall mentre s’estenia la cantarella d’en Joan Pere:

––Mamà, mamà, i la llet se li acabà! Mamà, mamà!

L’Assumpció ordenà a la resta del personal, d’aquella gent que en deien normal, que pugessin a les habitacions per aturar aquell caos, i es quedà sola amb l’Aurora, cridant amb ràbia i impotència. Però l’Aurora es sentia la mare més feliç del món. Va llençar petons amb les mans als seus fills i a la resta de finestres i s’hi adreçà amb veu tendra:

––Bona nit, Joan Peda! Bona nit, Txinta! Bona nit a tothom!

L’Aurora va seure a la font, amb el cap recolzat a l’angelet, i va mantenir la mirada amunt, en direcció als seus fills, fins que les dues finestres es van tancar i van abaixar les persianes.

al costat del riu i rebre el seu conhort,

és un riu de vida i és un riu de mort

i en les seues aigües m’ajupisc per beure.

M’agrada romandre callat llarga estona

i entre el brunzit de l’aigua corrent

deixar que s’enlaire el meu pensament

com pedra que fuig des de dins de la fona.

M’agrada sentir la boira en el rostre

que no em deixa veure l’enuig dels mortals

que fon un a un els pecats capitals

i obri una escletxa de llum en el sostre;

i sentir com l’aigua discorre tranqui-la

surant la cobdícia i evaporant planys,

que transforma en gotes deliris i afanys

i els veig com rellisquen pels joncs fila a fila.

De vegades el riu de sobte em despulla

llevant-me la closca endurida pels anys

trenca els pestells els forrellats i els panys

i a poc a poc l’aigua tot el meu cos mulla.

I mentre el remunte, la vall es fa estreta,

la boira s’atansa i es fa atapeïda,

la remor se l’engull el si de la vida

i el soroll del vent és una veu discreta,

hi ha un silenci verge que no sé descriure

respon des de lluny als repics del meu cor

ofegat i rítmic dins del meu riu mor

ací mullat i nu em trobe més lliure.

Quan estic confós m’agrada caminar

per la vora del riu cap al sol ponent

em guia la boira i m’espenta el vent;

qui sap la distancia on es troba el mar?

del PREMIS DE POESIA RACÓ DELS CONTES 2009

(L’Escala)

Què bonic que és el fons del mar

amb les coves i les roques,

els mil peixos de colors

i les algues onejant.

aaaa

Quan em banyo dins del mar

veig tot allò que m’imagino

un bell món submarí

amb sirenes molt lluents.

aaaa

Les balenes rialleres

tiren aigua tot cridant

hi ha una festa, hi ha una festa,

al palau de cristall.

aaaa

Neptú, el rei de les aigües

celebra que avui fa anys

i amb el so de les ones

organitza un gran ball.

aaaa

aaaaaaaaOna, 9 anysnnnnnnnnnnnnnnnn

per a passejar-lo pel prat,

donar-li menjar

amb la mà

i anar a jugar

després de dinar.

aaaaa

aaaaaaJan, 6 anys

veig com t´arreles melindrosa i tendre

en els frondosos ulls d´aquests infants,

on tu i jo esdevindrem per sempre.

tant absent i distant,

les teves pestanyes d´ombra

tremen al trencar-se´t  la mar

sota les parpelles.

Desitjo la inmensa mar dels teus ulls,

i els infants que hi trobo

i el naufragi que sento.

Quan dorms,

tan quietament deixada,

m´encimbello a l´acabament dels meus dits

per besarte la pell tendre i daurada,

i sentir el cremall dels teus llavis

guspirejar somnis que s´esclofollen

i escapen.

La vermelló de la pell nua exposada al rogent sol em va fer despertar del somni més plaent. La sorra m’acaronava i em recollia proporcionant-me el millor llit. A l’horitzó s’entreveia encara alguna vela blanca com els llençols, difuminada per la blavó de la mar ara calmada, que en xocar contra les roques més escarpades emergia una escuma incitadora. La calma s’apoderava dels racons més inusitats i la gent es passejava sense pressa alguna recorrent tota la platja.

Estirada a la sorra més fina de tota la Costa Brava, observava les lluents coloracions de les tovalloles més imaginatives, mentre els para-sols lluitaven indefinidament contra el fràgil vent de tramuntana. Aquesta brisa arremolinava la brossa, alguns papers i cigarretes, formant un ball giratori semblant a bestioles entremaliades, per l’extensió de platja. Irrompent conversacions, arribava fins a l’aigua, on la brolla acabava surant lentament sobre la superfície cristal·lina, deixant-se portar sense pressa, sense noció del temps.

La llum natural poc a poc arribava a la seva fi, ara enrogia la mar d’uns tons carbasses i lluents, amb matisos groguencs, recordant les fogueres de Sant Joan. Amb la caiguda de la foscor la gent desava les seves robes, doblegant tovalloles de forma matussera, mentre els més xics feien xivarri corrent uns rere d’altres. De sobte, un silenci encara més penetrant va regnar la zona, va ser llavors quan em vaig adonar que anteriorment una estrident música continuada havia deambulat per l’ambient durant hores, i jo havia passat per alt erròniament aquell desagradable soroll.

Prop meu els pescadors de canya, amb les seves botes, camisa a quadres i gorra de propaganda, abandonaven també les seves zones, carregats amb caixes on suposadament duien els hams, i alguna que altre galleda farcida de grans peixos, sobretot durades. A les seves cares, emmorenides i amb marques de l’edat, es podia entreveure un somriure subtil que donava a conèixer la abundància del seu botí. Recorrien els esculls amb certa elegància fent petits saltirons i esmunyint-se per les parts més planes. Quan l’últim pescador hagué abandonat el seu santuari, vaig observar altre vegada cap a la mar, ja ennegrida i amb aires de frivolitat, que amenaçava amb el seu xiuxiueig en arribar les onades a la platja. L’últim noi va abandonar l’aigua repicant a la sorra compactada amb els peus humits, formant petits bassals d’aigua salada, en silenci. Com tots, va recollir la seva parada i em vaig quedar sola. Les gavines, que s’havien apoderat del terreny fins aleshores, havien desaparegut sense deixar rastre i jo encara allà quieta, muda per l’espectacle, seguia sense moure’m. Tot s’anava apagant, la sorra semblava morta, d’un color fosc, començava allà on jo era i desapareixia quilòmetres enllà formant diminutes dunes erosionades pel vent que ja s’havia accentuat.

Quan ja la situació s’extenuava, vaig observar que una petita màquina de llums barbotejants recorria l’extensió de sorra deixant-la ben llisa per l’endemà, mentre treia la brossa que no havia desaparegut mar endins. Aquest fet va marcar la fi de la meva estada.

18è PREMI DE PROSA NARCÍS LUNES I BOLOIX 2009,

convocat per l’ajuntament de Sant Vicenç dels Horts

No ho entenc… No ho entenc! No ho puc entendre! Per més que m’hi esforço, i mira què ho faig, no sóc capaç d’entendre-ho… Ni ho entenc ni, molt em temo, mai no podré arribar a entendre-ho!

Com és possible, que entre tants i tants nois com som a l’IES, en Lluís Miquel quasi sempre l’emprengui amb mi? Com és possible? Ja és prou trist que, a banda de fer-se un fart de treure males notes, no sàpiga més que burlar-se i fer la punyeta als altres! Però, a què es deu que m’esculli a mi com a boc expiatori, tres de cada quatre vegades?

Ja li ho vaig dir, ja, un dia: «En comptes d’emprenyar-me per no res, per què no se’t passa pel cap, encara que sigui una sola vegada, d’agafar un llibre i obrir-lo! Què ho saps, tu, que és un llibre? Sí, home, sí: són aquells estranys objectes, que mai no han passat per les teves mans, plens de lletres i paraules, enlloc de marcianets…!».

Es va posar com una moto, aquell dia: del tot fora de si! Em va mirar amb una cara tan ferotge, tan irada, que vaig témer que em pegaria. Potser ho hauria fet, si no l’agafen entre el Pol i l’Erik, els seus inseparables col·legues. Això sí, em va insultar tant com va poder. Estudiar no, que no estudia, però de vocabulari no en va gens curt, el xicot…!

Des de llavors encara me la te més jurada. Jurada i ben jurada! M’ho ha recordat aquest matí, a la plaça, mentre em preparava per a l’actuació de la Festa Major: «Un dia o altre. ara que som de vacances i cap mestre s’hi pot posar pel mig, me la pagaràs, aquella frase…! Et ben garanteixo que me la pagaràs ben pagada…! A mi no em deixa en ridícul ningú, i menys encara tu!».

Ja m’ho va dir, l’Ona, la meva millor amiga, que m’hauria d’haver callat, que hauria estat més sensat no replicar-li. Té raó, és clar – per què sempre acostuma a tenir raó, ella, i no pas jo? – però no ho vaig poder evitar. Alguna vegada havia de passar…

Portava dies i dies tocant-me el crostó i cercant-me les pessigolles. I amb ell, no cal dir-ho, els seus dos submisos súbdits – aquells dos, el prim i el gras, el baix i l’alt, el ros i el morè, el Yin i en Yang, els dos pols oposats que s’atreuen en comptes de repel·lir-se – sembla que no sàpiguen fer res més en la vida que seguir-li la beta i riure-li totes les bromes!

Bromes, bromes…, a qualsevol cosa li diuen bromes, aquell parell de simis! Podem considerar una broma, agafar la carpeta de l’Ignasi, llençar-la des del segon pis, fer volar tots els seus fulls pel patí de l’IES? I, al damunt, fer-hi burla: «Ja té raó, ja, la mestra, en assegurar que arribaries lluny, amb aquests brillants treballs…! Mira com n’han arribat, de lluny! Tant com hi arribaràs tu, algun dia, rata sàvia…!».

Pobre nano, com es pot ésser tan cruel i escarnir-lo així? Com és el primer de la classe, petit, neulit, tímid i vergonyós, amb aquelles eternes ulleres, deuen pensar que és normal, no deixar-lo viure. Una reprovable reflexió, digna només del seu minúscul cervell de neandertals…

Un raonament demencial, és clar, però tampoc no podem demanar als seus cervellets de mosquit que treballin una mica, encara que sigui per a trencar la seva eterna monotonia i desentumir-se, oi? Allí dins només hi caben quatre tristes idees, i encara! Si n’hi posessin una altra, què en farien amb la que els hi sobraria? Com sabrien quin botó els cal, per a posar en marxa la DS?

Si en seran, de curts de gambals! Encara recordo aquell dia fantàstic que l’Imma, la de lite li va preguntar al Pol què li podia dir de Saramago… No s’havia vist mai – i no crec que es pugui tornar a veure, per més anys que passin… – una expressió de babau tan descarada com aquella. Talment com si li haguessin demanat que exposes la teoria de la relativitat d’Einstein…

Després de mirar cap en Lluís Miquel, en una muda i desesperada demanda d’ajuda – que ell va correspondre amb la seva elegància habitual, fent veure que mirava distretament per la finestra – va començar a balbucejar, ensopegant amb un inintel·ligible degoteig de paraules que li brollaven de la boca, ofegant-se en el seu ben merescut analfabetisme cultural, com un peix fora del mar.

A la fi, desesperat, per a sortir-se del mal pas, va reeixir a dir: «Sara Mago…?, Sara Mago…? És aquella pitonissa que llença les cartes i surt tant a la tele, no?»

Ni acabar la frase, no va poder: tota la classe va esclatar en una tempestuosa i incontenible riallada!. Una bona pila boles de papers rebregats van volar directament cap a la seva closca rasurada, mentre una veu foteta deia: «A tu si que t’haurien de donar el Nobel, i no pas a Jose Saramago…!».

Per més que em sembli impossible, imagino que tan sols amb una mentalitat com la seva – que confirma com n’arriba a ésser d’encertada la vella teoria que assegura que aquest tipus de gent tenen el cervell tan pelat com el crani – es pot concebre dedicar-se a molestar a l’Ignasi, pel sol fet treure sempre les millors notes i d’ésser tan poca cosa. O que no deixin mai tranquil al Jordi, pobre, que va néixer amb una cama molt més curta que l’altra i, per més que ho intenta, no pot evitar de coixejar llastimosament.

És sabut que aquests milhomes covards només s’atreveixen amb els més febles i indefensos: la seva ment malaltissa i atrofiada, que a tot estirar deu funcionar a mig gas són, és incapaç de reaccionar ni amb el mínim d’humanitat exigible…! Farien llàstima, si no fossin tan animals…

En comptes d’actuar segons les normes elementals de la consciencia, ajudant i tractant encara amb major consideració i mirament aquells que més ho necessiten – el noi de les ulleres, el gras, el tartamut, la noia que llegeix tot el dia, juga a futbol o no s’arregla… – els prenen com el blanc de les bromes pesades i de la seva maleïda mala bava. Com poden ésser tan i tan desgraciats?

Ara bé, fins i tot en aquest cas, fins i tot provant de veure-ho des del punt de vista de la seva ment rovellada – d’aquest seus cervell tarats que els condueixen a acarnissar-se cruelment sobretot amb els pobres que són diferents o se senten desemparats, amb els malaurats que menys poden defensar-se –, no comprenc per què m’hi ha afegit a mi, a la llista d’objectius prioritaris? Quin horror, assemblar-s’hi un segon, encara que només sigui per a procurar entendre’ls…!

Sempre és preferible, és clar, ja que almenys jo si em puc valdre per mi mateix i plantar-los cara, però no ho entenc? Per què a mi?

Si jo no puc ésser més normal: no sóc ni el primer de la classe, ni el més simpàtic, ni el que té més amics, ni – què més voldria, jo! – el que té més èxit amb les noies. Si destaco és, precisament, per no destacar en res. A tot estirar, per ésser el que corre més, quan fem una cursa… Sóc un més. Un més i prou. Per què, doncs, l’agafen amb mi? Per què?

I per què em succeeix només a l’IES? I només amb aquells tres sapastres i amb ningú més. Per què s’han obsessionat amb mi? Per què? No ho entenc… En qualsevol altre lloc, ningú no s’hi fica, amb mi.

Més aviat a la inversa, tothom em tracta fabulosament, quan em coneix. Des que vaig arribar del poble, mai no havia tingut cap problema. Tothom m’ha acollit cordialment, com si sempre hi hagués viscut, en aquest barri tan entranyable.

Tot i que els amics del poble em deien que m’equivocava, marxant-ne – que no solucionaria res deixant-lo, ni fugint de la pobresa, que a la ciutat mai no em voldrien ni m’acceptarien…– en cap moment no m’he sentit rebutjat. Ni jo ni la meva família. Ni tan sols d’on veníem, no ens han demanat…

Quan vaig entrat a formar part dels bastoners de la ciutat – d’aquesta ciutat vallesana que jau als peus del Parc Natural – tots volien fer parella amb mi, en veure’m ballar amb tanta energia i amb tantes ganes. Vaig fer-hi amics tan de pressa que no m’ho podia creure. A l’IES és normal, ja que ens veiem moltes hores al dia, però als bastoners, on només ho fem les tardes dels divendres…

Tant em volien tots que vaig témer que l’Ona – l’amiga, que m’havia engrescat a provar el ball de bastons amb ella – s’enfadaria o li sabria greu. Per sort, n’estava més que encantada, de veure-m’hi tan ben integrat. N’estava, fins i tot, més contenta que no pas jo: per fi ja era un més del grup!

Succeeix igual vagi on vagi, ningú em considera diferent, em deixa de banda, m’ignora o em defuig, pel fet d’haver arribat del poble no fa pas gaire. Quan acompanyo l’Aniol, un dels meus monitors de bastoners, als Geganters o als Minyons, encara em reben amb més calidesa, pel fet d’haver arribat de fora.

Avui, quan érem a plaça – a casa, a la Vella, envoltats de la nostra gent – amb les altres colles convidades, fent lluir la plaça, i hem començat a muntar la pinya, confonent-se tota la colla en un oceà immens de color blanc i malva, el públic ens animava amb els seus constants aplaudiments. Alguns, s’hi afegien. D’altres, ens sostenien les espardenyes, mentre ascendíem, descalços…

No m’és gens difícil, saber quan és el meu torn: així que sonen les gralles haig d’enfilar-me per les espatlles dels meus companys i companyes. Llavors, quan el castell pren embranzida i dibuixa el seu inconfusible perfil de llum, força i equilibri – aquella silueta d’esforç i companyonia que ens caracteritza –, la gent de la ciutat ens victoregen amb fervor.

Amb el seu suport incondicional, ens confereixen el vigor, l’empenta i la resistència que els nostres braços tensats i les nostres cames cansades tant necessiten. L’escalf del seu alè ens dóna empenta per a enlairar-nos amb velocitat i ens atorga la fermesa i la calma que ens cal. La seva confiança ens permet mantenir l’harmonia i l’estabilitat imprescindible per a que l’enxaneta pugui fer l’aleta. A l’instant, la plaça esclata en un cant de joia! I jo em sento part d’un miracle que entre tots fem possible!

Per tot plegat, no entenc per què en Lluís Miquel i els seus sequaços l’han agafada amb mi… Ma mare em diu que era d’esperar. Que ella ja ens ho havia advertit, que no havíem de deixar casa nostra. Que això al poble mai no ens passaria. Que faríem millor tornant-hi. Que encara hi som a temps. Que no sap com no ho veu, el pare.

El pare, en canvi, somriu en sentir-la. Ell, ara que ja té feina, no vol ni sentir-ne a parlar, de tornar d’allí on veníem. Aquí hi ha fet un bon munt d’amics nous. Alguns d’ells, arribats del mateix poble.

Crec que té raó: aquí hi estem més bé que bé! Molt millor que no pas allí on érem! El problema de la mare és que no treballa fora de casa. Potser li convindria. Així faria noves coneixences i s’integraria millor al barri. I més ara que els fills ja som grans. Però, és clar, com que se segueix fent amb les amigues que van arribar amb ella del poble, que tampoc tenen feina, ni s’ho planteja. «On s’és vist, que les dones treballin?», em replica, si goso insistir-hi gaire.

Com més hi penso, més convençut estic que s’equivoca: el poble l’hem deixat i no hi tornarem. Cal que hi fem la nostra vida, aquí. Amb i com la gent d’aquí. Som, i tothom ens hi considera, uns ciutadans més. Cal començar de nou i arrelar on som, no pas on érem. No podem viure només d’enyorança.

Això sí, en ocasions, i només en ocasions, quan les bretolades del Lluís Miquel em treuen de polleguera, estic temptat de creure, malgrat no vulgui confessar-m’ho ni a mi mateix, que en una cosa si podria tenir raó, ma mare: potser aquests bèsties em tracten com em tracten tan sols perquè… em dic Tarik i el meu poble era el Magreb?

© Xavier Serrahima 2009

http://www.llegeix-me.com/?cat=3

TOTS ELS DRETS RESERVATS

No es permet reproduir totalment o parcial l’obra per cap mitjà sense l’autorització escrita de l’autor

(autorització que es podrà sol·licitar a través del formulari de contacte d’aquest web)

més

aaaaaque callar

i parlar amb la veu del silenci

que amara les arrels

i les runes

roents de nostres ànimes

esquinçades.

A

A voltes volem escriure i no podem

més

aaaaaque sadollar la ploma

de dolor

i dibuixar llàgrimes de tinta

de sang amb el dol

amarg

dels nostres versos escapçats.

A

Voldríem poder i no podem

més

que dir el que diem

sense dir-ho:

aaaaaaaaaaaaaLluís, som i serem

amb tu, navegarem

de la teva mà

amiga

més enllà del més enllà.

A

Te’n vas i no te’n vas

del tot,

aaaaaaaaseguiràs llaurant

l’aroma fresca de ta rialla acollidora

i encisera

sies on sies, l’escalf dels nostres

cors

reviurà per sempre

més en tu!

A

Te’n vas i no te’n vas

del tot,

aaaaaaaala llum del teu somriure,

la flama dels teus dits

i la dolça ambrosia del teu nom reviurà

cada dia

al bressol etern de tots

nosaltres.