Quan estic un poc confós, m’agrada seure
al costat del riu i rebre el seu conhort,
és un riu de vida i és un riu de mort
i en les seues aigües m’ajupisc per beure.
M’agrada romandre callat llarga estona
i entre el brunzit de l’aigua corrent
deixar que s’enlaire el meu pensament
com pedra que fuig des de dins de la fona.
M’agrada sentir la boira en el rostre
que no em deixa veure l’enuig dels mortals
que fon un a un els pecats capitals
i obri una escletxa de llum en el sostre;
i sentir com l’aigua discorre tranqui-la
surant la cobdícia i evaporant planys,
que transforma en gotes deliris i afanys
i els veig com rellisquen pels joncs fila a fila.
De vegades el riu de sobte em despulla
llevant-me la closca endurida pels anys
trenca els pestells els forrellats i els panys
i a poc a poc l’aigua tot el meu cos mulla.
I mentre el remunte, la vall es fa estreta,
la boira s’atansa i es fa atapeïda,
la remor se l’engull el si de la vida
i el soroll del vent és una veu discreta,
hi ha un silenci verge que no sé descriure
respon des de lluny als repics del meu cor
ofegat i rítmic dins del meu riu mor
ací mullat i nu em trobe més lliure.
Quan estic confós m’agrada caminar
per la vora del riu cap al sol ponent
em guia la boira i m’espenta el vent;
qui sap la distancia on es troba el mar?