Bona nit
A la plaça, els coloms parrupejaven i s’alimentaven al voltant d’en Joan Pere amb el pinso que els llençava com un aspersor. No parava quiet, i començava a esverar la seva mare, l’Aurora, mentre que la seva germana, la Cinta, l’animava amb paraules mal articulades perquè accelerés el ritme dels seus giravolts:
––Bavo, Joan Peda, zagueis zagueis!
Al cap de poca estona, coloms vinguts d’arreu es van afegir als que en Joan Pere alimentava i se li acostaven com les rates al flautista de Hamelin. La Cinta, malgrat l’eufòria, deixà d’incitar el seu germà, empesa pel fàstic de veure tants coloms arreplegats, i s’agafà ben fort de bracet de la seva mare, la qual, desesperada, amenaçava inútilment en Joan Pere perquè deixés d’una vegada de tirar pinso als coloms:
––Em fas patid, Joan Peda! Atuda’t! Atuda’t!
Però el seu fill no s’aturava i cridava amb aparent incoherència:
––Mamà, mamà, i la llet se li acabà! Mamà, mamà!
L’Aurora s’adonà que uns adolescents que passaven per la plaça feien befa del seu fill i sentí una tristesa fonda. No era la primera vegada que la gent que en deien normal es burlaven d’ella i dels seus fills, però mai s’hi acabava d’acostumar. De sobte, en Joan Pere s’aturà i es tapà la cara amb les mans. Aleshores proferí aquell crit esgarrifós i tancat, durant un marge de cinc interminables segons, que trencà el cor de l’Aurora de tal manera que les burles de l’altre gent, en comparació, només li feien petites esquinçades. I aquesta gent, quan escoltaven aquell crit, callaven de cop i marxaven. Era precisament en aquest punt que l’Aurora s’armava de força i podia controlar el seu fill. Sense deixar anar la Cinta, obrint-se camí entre els coloms, s’acostà al seu fill i li acaricià el clatell amb compte, tot dient-li:
––Calma, Joan Peda. La mamà i la Txinta t’estimen.
Havien d’anar cap a l’estació de tren, però l’Aurora volia allargar la reunió amb els seus fills tanta estona com li fos possible; no li agradava que, quan se sentia feliç, el temps se li escurcés cruelment. Farien, doncs, un últim volt cap al riu. En una botigueta de carrer van comprar castanyes crues i mentre vorejaven el riu cruspint-se-les amb un ambient tranquil i agradós, l’Aurora pensava en el seu difunt marit, en Carles, qui mai va acceptar que el veiés com una persona de les que en deien normal.
––Tots som, d’una manera o altra, estimada Aurora, éssers excepcionals.
Camí de l’estació de tren, l’Aurora recordava aquella primera trobada amb en Carles a l’ambulància. El personal sanitari la tractava amb l’afecte que la seva madrastra no li havia dispensat mai. “Resisteix, maca, te’n sortiràs d’aquesta”, van ser les primeres paraules que sentí a cau d’orella provenint d’aquella veu calmada i greu que li resultaria feliçment familiar durant anys, sempre serena i reconfortant. Es relaxà amb la veu de qui seria el seu home i les greus ferides que s’havia fet en voler tallar-se les venes, malgrat la sang abundant que havia perdut, a penes li feien mal. En Carles col·laborava amb els infermers de la Creu Roja i era treballador social per ajudar persones amb disminució psíquica. Des d’aquell dramàtic dia va néixer un lligam entre ells que aniria creixent amb els anys i forjaria una bonica història d’amor; una història d’amor poc habitual, almenys des de l’òptica de molta d’aquella gent que en deien normal. No poques vegades havien ferit l’Aurora amb comentaris i burles que, en els casos que en Carles se n’assabentava en treia importància i aconseguia que l’Aurora perdés els complexes. Però què havia vist un home amable i intel·ligent com el seu en una persona amb tantes limitacions com ella? L’Aurora s’ho havia demanat mil i una vegades, i quan li havia preguntat al seu marit, ell responia solemnement: “A tu, Aurora. T’he vist a tu. Què més necessites que vegi per estimar-te?”.
––Si ni tan sods padlo bé, Cadles.
––Jo sóc daltònic. Quan ens vam conèixer, on treballava? A la Creu Verda perquè la creu no la veia de color vermell? I què, cel meu? Les nostres imperfeccions ens fan tan humans com les nostres virtuts.
La vida havia donat a l’Aurora el seu príncep blau, o el seu príncep daltònic, i el regal meravellós que van ser els seus dos fills. Però ella, malgrat la felicitat indubtable que li causà portar al món aquells dos fruits de l’amor, se sentí durant un temps prolongat culpable pel fet de no haver donat al seu marit dos fills intel·ligents com ell, dos fills que no fossin discriminats o ensarronats per les seves limitacions; que fossin tractats amb naturalitat com dues persones més d’aquelles que en deien normals. Però van heretar les seves discapacitats, i a sobre en un grau més marcat que el seu. Així i tot també eren la viva imatge del seu pare, els seus ulls grans i dolços, amb pestanyes llargues i molt fosques, i alts com un sant Pau. L’Aurora sentia que havia castigat en Carles i va ser la seva única angoixa al llarg dels anys.
Fins que en Carles emmalaltí. Malgrat l’esforç mental i espiritual, el seu deteriorament físic fou ràpid. En Joan Pere i la Cinta encara eren menuts. En Carles els estimava i s’havia cuidat prou bé que rebessin una educació especial que els espavilés per fer front a les dificultats de la vida, però no trigà de veure’s impedit de seguir fer-se’n càrrec. Esmerçà tots els seus últims esforços a preparar l’Aurora pel futur no mancat de crueltat reservat als qui no s’adapten a les exigències del món competitiu de la gent que en deien normal. La tristesa d’en Carles no era, com per l’Aurora, la discapacitat dels seus fills, sinó la manca de tacte quotidiana d’una societat que ell considerava egoista. I ell aviat no hi seria per protegir-ne la dona i els fills. En Carles va patir dolors intensos abans de morir, i en les hores finals delirava sovint, la qual cosa desesperava l’Aurora. Però les últimes alenades de vida les va poder gaudir al costat d’ella i dels seus dos fills. Ploraven i ell es veia privat de consolar-los. Les últimes forces les consumí adreçant a la seva dona un consell:
––Quan la gent que en diuen normal us atabalin, ignoreu-los, o torneu-vos-hi amb tendresa, com quan anem a dormir i ens desitgem…
L’Aurora creia que el seu home no acabaria la frase, però va fer una pausa i va dir, amb la seva serenitat habitual, les paraules amb les quals expirà:
––Bona nit.
Tot arribant a l’estació de tren, l’Aurora no volia pensar en els constants obstacles que ella i els seus fills es van trobar d’ençà la mort d’en Carles. Ara només l’angoixava haver-se d’acomiadar dels seus fills. L’estació era un d’aquells llocs de congregació de gent que l’Aurora volia i no podia evitar, com els ambulatoris o els mercats. Ella i els seus fills passarien més desapercebuts si en Joan Pere controlés els seus impulsos imprevisibles a causa, creia ella més probable, de la incontinència adolescent que no pas de la seva discapacitat. Ella maldava per controlar-lo però fins que no arribava el senyal del crit no n’era capaç.
L’Aurora sabia què havia de passar d’un moment a l’altre, ja no ho podia posposar més, però ara per ara només hi havia el tràfec de gent propi d’un diumenge tardorenc a boca de nit; sobretot estudiants amb maletes i motxilles que anaven a ciutat per allotjar-s’hi durant la setmana. Els aparcaments de l’estació eren plens de cotxes amb les portes obertes. Apostades, les famílies s’acomiadaven d’alguns estudiants. A en Joan Pere el distreia la visió de les rodetes que arrossegaven algunes maletes i la ranera que feien en el sòl de rajoles virolades de l’estació. Estaven asseguts en un banc de marbre. A la taquilla hi havia cua; a dins, un home prim, amb les galtes xuclades i una berruga al front, visiblement atabalat, es fixava amb menyspreu en el Joan Pere, i l’Aurora ho sabia. Aquell home temia que es produís un escàndol. L’Aurora sabia que aviat s’hi sumarien altres mirades, però no fins que passés el que havia de passar.
I va passar: Dues dones amb bata blanca, semblants a l’hàbit de les monges, però amb el cap al descobert, amb una trossa de cabells trenats per sobre del clatell i una solapa amb forma de pont al pit on hi deia “Residència BN” van entrar a l’estació. Immediatament, en Joan Pere saltà d’alegria i se’ls hi acostà estirant els braços i fent l’avió mentre cridava:
––Volo cap a la gàdbia. Cap a la gàdbia!
––Atuda’t, Joan Peda!
Però ja era massa tard per evitar que la gent que en deien normal ignoressin el seu fill. L’home de la taquilla, clavant un puny a taula, va dir aquella paraula tan dolorosa d’escoltar:
––Subnormal!
I una d’aquelles dues dones, la més baixeta, aixecà una mà plana i recta com si l’hagués dipositada en una paret invisible.
––Prou! ––va dir severament i freda, amb un to mesurat, i en Joan Pere s’aturà de cop, tot desorientat, sense atrevir-se a mirar directament els ulls d’aquella dona. Llavors ocultà el rostre rere les mans i va emetre aquell crit esgarrifós que el convertí en protagonista de l’estació de tren. L’Aurora ja anava a consolar el seu fill quan la dona més baixeta s’interposà entre ella i en Joan Pere.
––Si no podeu controlar aquest subnormal, per què no el cardeu fora d’aquí i el tanqueu en un manicomi?! ––va dir l’home de la taquilla.
La Cinta plorava per l’agressivitat d’aquell home, i l’Aurora es veia a mig camí entre el seu fill i la seva filla. No els podia atendre tots dos. Molta de la gent que hi havia a l’estació s’indignà amb les paraules d’aquell home i alguns dels estudiants s’hi van encarar i li deien maleducat i pocavergonya.
La dona baixeta amb bata blanca agafà sense miraments les mans amb què en Joan Pere amagava els ulls i l’obligà a acompanyar-la cap on era la Cinta, passant de llarg l’Aurora. L’altra dona amb bata blanca, amb una mirada freda de la que manava, capí que havia d’apropiar-se de la Cinta. Aquesta cridava l’Aurora:
––Mada, Mada, no deixis que se m’empogtin, són dolentes!
––Per què ens dius dolentes si sempre t’hem tractat bé? ––va dir la dona que agafava la Cinta com volent convèncer la gent que les mirava. I la Cinta va fer el gest de separar la Cinta d’aquella dona, però l’altra va ser inflexible, tot i que havia parlat calculadorament baixet, de manera que només la sentís l’Aurora:
––No deus voler que em posi de mala llet, oi Aurora?
––No, Assumpsió. Pedò no cubpis els meus fills, sitsplau ––li pregà l’Aurora.
Però en Joan Pere també l’havia escoltat, i cridà:
––Mada llet! Mada llet! No vull mada llet, Mada!
I l’home de la taquilla deia al seu auditori:
––Aquest tio no us acaba la paciència com a mi?
––Ja n’hi ha prou! ––sentencià l’Assumpció––. Treu els bitllets que vam comprar ahir, Carme, i marxem tots quatre, que no perdem el tren.
L’Aurora era a punt d’esclafir el plor i l’Assumpció va afanyar-se a sortir cap a les vies del tren, però no sense advertir-la abans amb veu de filet:
––Queda’t a casa, Aurora, i no muntis l’espectacle de cada nit.
L’Aurora sabia quin era el significat d’aquelles paraules amb un deix d’amenaça, però per tota resposta, va dirigir a l’Assumpció aquelles dues paraules que li havia regalat en Carles:
––Bona nit.
L’home de la taquilla, en tant que es discutia amb una estudiant, deixà anar un sospir i un somriure burleta quan en Joan Pere va sortir de l’estació.
L’Aurora també sortí de l’estació, però per la banda on havia entrat, en la direcció oposada als seus fills. Sentia un buit que la bellesa de les primeres estrelles de la nit, poques, no la confortaven. Va seure en un banc de l’exterior prop d’un parell d’hores, temps en el qual l’estació de tren s’havia omplert i buidat diverses vegades. Els seus fills ja devien haver arribat a la Residència BN, a la ciutat veïna. Però estava segura que encara no dormien. L’Aurora tenia un objectiu clar, un que li feia retenir forces i esperança. Una meta. Era la meta que lluitava per assolir cada dia de la seva vida: veure un últim cop els seus fills, fins i tot quan el personal de la Residència BN havia decidit que l’estació de tren era l’últim lloc del dia on els tenia al seu costat. Doncs no. Havia d’ajudar-los a dormir.
Una ambulància de la Creu Roja s’aturà vora l’Aurora. Sonà una botzina que la cridava i baixà un vidre. Un home amb pèl abundant a la barbeta l’esperava.
––Hola, Aurora. Avui et portaré amb un cop de cotxe cap a la Resi.
––Hola, Carles. Cada dia em dius ed mateix.
––Perquè cada dia estàs igual de guapa.
En Carles havia treballat a la Residència BN. Era un cor noble, l’única persona de la Residència amb qui l’Aurora havia travat una amistat. Li va saber molt de greu que l’acomiadessin, però en realitat era ell qui havia marxat fart de la discriminació que patien els discapacitats que, com en Joan Pere i la Cinta, no pertanyien a famílies econòmicament folgades. Ara era conductor de la Creu Roja, i portava cada nit l’Aurora a la Residència BN, a la ciutat veïna, en un tres i no res, fent sonar les sirenes del vehicle. No només li feia aquest favor, sinó que conservava les claus de la reixa que accedia al pati central de la Residència. Obria i tornava a tancar la porta de la reixa quan l’Aurora ja era a dins, de manera que el personal del centre cada nit es trobava aquella dona al bell mig del pati sense saber com hi accedia. Com que la Residència no disposava de càmares de vigilància, n’hi havia que parlaven de miracle, però alguns menys incrèduls, com l’Assumpció, sospitaven qui l’ajudava i ja pensaven a canviar el pany. L’Aurora preguntà a en Carles, acomiadant-se:
––Ped què cada nit em fas el favor de podtad-me aquí?
––Perquè al cel, cada nit, hi ha estrelles que esperen que pensi en elles.
––Bona nit, Carles.
––Bona nit, Aurora.
L’Aurora es situà al centre d’un pati amb quatre xiprers, un a cada cantonada, i una font amb l’estàtua d’un angelet amb el cabell rinxolat. Era una font sense aigua i l’Aurora s’hi va arrepenjar, dubtant si els seus fills l’escoltarien abans que el personal de la Residència. Orientà el cap cap a la tercera planta, cap a dues finestres tancades i amb la persiana abaixada que la separaven dels seus fills. Cridà amb tota la força dels seus pulmons:
––Joan Peda! Cinta! La mamà ha vingut a desitjad-vos bona nit!
Repetí aquella frase set vegades, amb la mateixa intensitat, fins que aquelles dues persianes es van començar a alçar. No van ser-ne les úniques. Es van començar a obrir llums a tot l’edifici. Aviat van aparèixer al pati l’Assumpció i altres dones amanides amb la bata d’hàbit de monja.
––Aurora, no t’he dit que et quedessis a casa? ––va dir la dona baixeta amb un to de veu carregat d’odi. I afegí:
––Si segueixes venint cada nit acabarem avisant la policia.
De totes les finestres de la Residència van a començar a sortir caps, entre ells els d’en Joan Pere i la Cinta. L’Aurora s’adreçà un sol cop a l’Assumpció i el seu seguici:
––Saps tan bé com jo que tots aquests joves només dodmen quan jo els dic bona nit.
Els seus fills van saludar-la:
––Hola, Mada.
I l’Assumpció va perdre els estreps:
––M’has acabat la paciència i m’has posat de mala llet! ––cridava mentre es dirigia cap a l’Aurora per empènyer-la fora del pati, però en aquell moment en Joan Pere cridà:
––Vinga, nois, ada!
Aleshores, van sorgir braços de totes les finestres que duien tetabricks oberts i van escampar cap avall el contingut. Rius de llet queien Residència avall mentre s’estenia la cantarella d’en Joan Pere:
––Mamà, mamà, i la llet se li acabà! Mamà, mamà!
L’Assumpció ordenà a la resta del personal, d’aquella gent que en deien normal, que pugessin a les habitacions per aturar aquell caos, i es quedà sola amb l’Aurora, cridant amb ràbia i impotència. Però l’Aurora es sentia la mare més feliç del món. Va llençar petons amb les mans als seus fills i a la resta de finestres i s’hi adreçà amb veu tendra:
––Bona nit, Joan Peda! Bona nit, Txinta! Bona nit a tothom!
L’Aurora va seure a la font, amb el cap recolzat a l’angelet, i va mantenir la mirada amunt, en direcció als seus fills, fins que les dues finestres es van tancar i van abaixar les persianes.